Publicat per

DdP5 – La “profe motivada”

L’altre dia vaig impartir una masterclass a l’alumnat de primer que consistia a treballar conjuntament dues cançons grupals. L’alumnat havia d’actuar en una mostra de centres, que imparteixen aquest cicle formatiu, i la meva tutora de pràctiques em va proposar liderar aquest projecte. Com ja he comentat en altres ocasions, jo ja havia impartit classes en aquest institut i l’àrea de la veu i el cant són els meus punts forts, així que l’activitat m’encantava.

Vaig preparar un parell de cançons que tenia la certesa que serien significatives per l’alumnat i que també m’agradaven a mi. No eren senzilles sinó que eren d’un nivell força alt. Reconec que sempre m’han agradat els reptes, si és massa senzill no em motiva i, en el fons, volia demostrar que era capaç de fer-los cantar aquelles partitures. 

Aquí ja veig una tendència que he de millorar des d’ara mateix! 

Vaig arribar a classe i els alumnes estaven molt contents i motivats. Tal com jo havia suposat, les cançons els van encantar. Vam fer un escalfament, vam posar les cançons en context i vam començar a treballar-les. Com jo no tinc aturador, vam estar treballant les tres hores seguides sense parar. La darrera hora, l’alumnat estava més dispers i jo els continuava pressionant (amb molta motivació, això sí) i em vaig adonar que, els pobres, no havien gosat ni demanar per anar al WC. En aquest moment em vaig adonar que estava imposant el meu ritme de treball sense ser conscient que ells no eren professionals treballant sinó alumnes. No vaig recordar que davant d’una determinada situació d’aprenentatge, el punt de partida de cada estudiant és diferent. A més, cada àmbit personal (social, afectiu, cognitiu, lingüístic, físic…) té un ritme de desenvolupament diferent, que no és en bloc. Jo em vaig oblidar d’aquesta realitat i em vaig deixar endur per l’entusiasme.

El model ATOM (Domingo i Gómez, 2014) m’ajudarà a analitzar millor la situació que vaig viure.

Imaginari docent o motxilla docent:

Jo recordo els meus anys d’estudiant d’Arts escèniques a l’Institut del Teatre i com m’agradava estar-me hores i hores cantant cançons. Per mi allò era jugar i no em cansava mai. Sovint, el professorat ens portava cançons clàssiques i la música moderna la deixaven de banda perquè deia que ja la treballaríem quan sortíssim d’allà. Aquesta resposta sempre m’indignava, i per això, jo vaig voler portar cançons de musicals contemporanis a la meva classe, esperant que l’alumnat ho valorés positivament i així va ser.

Aspectes curriculars i didàctics:

En aquest cas es tractava d’una activitat extracurricular; tot i això, vam treballar:

  • El context de les cançons dins el panorama històric del Teatre Musical.
  • L’ús correcte de la dicció catalana, ja que vam utilitzar les versions adaptades.
  • Tècnica vocal.
  • Lectura i anàlisi musical.

Coneixement teòric:

En aquest cas vam treballar dos autors i compositors contemporanis de Teatre Musical referents en el panorama actual: Linn Manuel Miranda i el tàndem John Debney i Joseph Trapanese. Els temes treballats formen part de les obres Hamilton i The Greatest Showman.

Emocions i sentiments:

És cert que les meves ganes de “caure bé” a l’alumnat han influït a l’hora de seleccionar les cançons. També ha jugat un paper important el fet de voler divertir-me jo també (no negaré que són cançons que a mi m’agraden molt).

D’altra banda, la meva passió m’ha desconnectat de les necessitats reals de l’alumnat. No dic que no els hagi d’apretar per treballar però, potser, estaria bé plantejar breus moments de descans per destensar i tornar a la feina amb més frescor.

Aspectes ètics:

En el grup de primer no totes i tots tenen el mateix nivell de cant. És veritat que, degut al poc temps del qual disposava, vaig repartir les veus en funció del nivell de cada alumne i el grau de dificultat de cada veu. Em vaig centrar força a obtenir un resultat final ràpid que agradés a l’equip directiu del centre i als meus companys, i em vaig oblidar una mica que l’important de tot plegat és el creixement de l’alumnat.

Elles i ells estaven molt contentes i deien que havien après molt amb aquelles cançons tan difícils, i la veritat és que van treballar molt i van aprendre. Tot i això, hi ha un alumne (li direm M), que és molt tímid i cantar li fa tanta vergonya que gairebé no se’l sent. Diverses vegades li vaig demanar més volum i que s’apropés al piano per poder sentir-lo millor (no volia posar-lo en evidència davant dels seus companys), però res. Li vaig demanar que cantés sol amb un altre noi que feia la seva mateixa veu i semblava que més o menys afinava, però no vaig aconseguir que es deixés anar. Com que tenia tres hores per fer-ho tot, no vaig donar-hi més importància i el vaig deixar que cantés fluix. Després em va saber greu no haver sabut motivar-lo suficient.

Intencionalitat:

Ara m’adono que segurament no puc anar tan de pressa perquè no estem capacitats, encara, per muntar dues cançons d’aquell nivell en tres hores. Sempre els dic que jo els vull tractar com si fossin professionals i exigint que s’esforcin al màxim, però potser darrere d’aquesta actitud per part meva s’hi amaguen unes ganes meves de dirigir espectacles. No crec que sigui dolent tractar-los amb exigència, però sempre tenint clar el seu procés personal i la diversitat de ritmes i inintel·ligències que hi ha a l’aula.

Les pautes de Dewey (1989): indagació, observació i investigació, m’han ajudat a qüestionar la meva pràctica docent de l’altre dia que és, en realitat, la meva tendència habitual. D’aquesta manera he obert la meva ment i m’he fet més conscient. Alhora m’he responsabilitzat de les conseqüències de les accions que he portat a terme i finalment, puc afirmar que no em manquen entusiasme ni disposició per continuar aprenent i millorar la meva manera de fer.

Adjunto les dues cançons treballades (en versió original) per si algú té curiositat:

Hamilton:

https://www.youtube.com/watch?v=VhinPd5RRJw&list=PLV78EPlNCZ5B1vHkRicCAdpbDqZ1DpLgM

Greatest Showman:

https://www.youtube.com/watch?v=wEJd2RyGm8Q

Bibliografia:

– Ornellas, A. [Adriana] i Garcia, A. [Alicia]. (2021). La pràctica reflexiva, un repte per al professional de l’educació. CAT

– Becerril, L.; Hernández, E.; Letosa, Àlex.; Desenvolupament, aprenentatge i eduació: fonaments per la pràctica al voltant dels set principis del aprenentatge. UOC; Setembre 2023.

Debat0el DdP5 – La “profe motivada”

Deixa un comentari